La Marta ens fa un resum de l'ideari de les dues obres que presenta:
Una primera capsa on s’hi pot entrar per una obertura. Dins, un so que es repeteix indefinidament –el meu pas recorrent una exposició- i uns tubs de làtex provinents d´un laboratori químic. Són sensiblement tous i s’han nuat cosint la capsa com una selva en tota la seva part central. Les gomes de làtex, no són escollides per casualitat. En una obra d’aquesta grandària res ho pot ser. Calculades, amb aquest color caramel, com mel, i lligades al terra i al sostre, es tiben. La goma es contrau i es dilata. Nuada et lliga un braç per treure’t sang i, sobretot, et deixa un senyal. Aquesta empremta del que ja no hi és fa anys que em persegueix. La persona que vulgui explorar –i sentir- entrarà en aquesta teranyina de tensions que, inevitablement, serà tàctil. Es compon un espai nou amb poques eines. Un entramat. Les seixanta lligadures que formen aquest bosc, una a una, donen el conjunt del tot.
A la
segona capsa
tot és limitat menys la mirada, per alimentar únicament una
sensació.
Específica i concreta: la felicitat. Una llarga i fina obertura,
una escletxa,
una petita fissura per mirar a l’interior. I, de sobte, un munt de somriures que
entren directament per
la retina. Són els ulls que hauran de seguir l’impacte de tants
somriures i el
cor que haurà de frenar les emocions. Una construcció amb
escales a l’interior
i una sèrie de 130 caps que somriuen accentuats pel traç d´un
llapis.
Vull
provocar
tensió amb aquest frec, amb aquesta fricció que se sent quant
algú ens somriu.
Aquesta resposta immediata en la ductilitat –flexibilitat-
dubtosa d’una
reacció que manté la meva obertura tremolosa, una contesta que
de nou és una
fissura plena de tensió per l’emoció. La fricció pròpia és part
de la felicitat
que provoca el somriure transparent, una energia plena de
coherència. La
connexió amb moviment entre la part superior i la inferior. Un
frec agradable.
Podreu gaudir de l'exposició fins el 15 de juliol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada